Num. 5

McLaren MP4-12c: Iniciem el top five amb el superesportiu de Woking. Si us sóc sincer el McLaren ocupa una posició tan alta per la imatge preconcebuda que tenia d'ell. El llançament d'aquest cotxe va ser tot un esdeveniment en el món del motor. McLaren feia 20 anys que no treia un model nou, bé va existir el Mercedes SLR-McLaren però no era genuïnament un McLaren, i tothom l'esperava. Quan el vaig veure en fotos i en reportatges vaig pensar -doncs quina merda. El trobava excessivament avorrit, seriós i minimalista; amb un disseny impersonal i amb nom de telèfon android, sense oblidar que va ser ideat per Ron Dennis, un personatge que no em cau especialment simpàtic. És cert que el seu antecessor posà el llistó molt alt. El primer McLaren, l'F1 (aquest sí és un bon nom), que no he tingut ocasió de veure, va ser tota una revolució.

Gordon Murray va idear i dissenyar (juntament amb Peter Stevens) un esportiu lleuger, molt potent i triplaça. Sí heu llegit bé, l'F1 té tres seients, essent el central el del pilot (un cotxe així no es condueix, es pilota) i dos laterals, lleugerament enrederits pel acompanyants. Així que pots viatjar amb la teva parella i la cunyada solterona. La idea és aconseguir la màxima visió possible de la carretera/circuit. És realment útil? Sobre el paper si, però pagar un peatge ha de ser un show i, de fet, cap altre cotxe ha repetit aquesta configuració. Deixant aquesta raresa a banda, encara que els superesportius les necessiten per fer-se únics, el més impressionant del cotxe són les seves prestacions. Va obtenir el record de velocitat màxima al 1998 amb 391km/h i, atenció, "només" 618cv (us recordo que el Veyron en necessita 400 més per arribar a aquesta velocitat) d'un 6.1 V12 d'origen BMW ("los negocios hacen estraños compañeros de cama"). Com ho aconsegueix? És ben senzill i ja ho he comentat abans: la importància de reduir pes (el F1 ronda els 1.100kg, com el meu Megane) i amb una bona aerodinàmica. 

Un cop explicada la meva decepció i el pedigree de la marca, la meva idea del cotxe va canviar quan el vaig veure a Vancouver, de fet n'he vist dos: un de blanc i un altre de carbassa. El so és espectacular, sense ser estrident, i el disseny, almenys aparentment, molt aerodinàmic i àgil. Sembla realment que està creat només cremar revolts (el temps a Top Gear va ser estratosfèric: vídeo). Em va agradar molt. Un altre avantatge és que diuen que és un dels pocs cotxes que es poden usar a diari sense que es trenqui ell o la teva esquena. Així que, me'l compraria? Possiblement no, prefereixo un Pagani Zonda, però seria, sense cap mena de dubte, un seriós candidat per quan sigui ric del cagar.